Arriba
 

[ Indice ]

BRANCU NADAL

 El bafu de los cristales torgábame ver la escuridá del cielu ivernal, sólu podía ver el reflexu de presonas refuxadas nas súas gabardas ya' l clic-clac de las súas madreñes. Esnaléi, paséi la manu pol cristal comu n 'abanicu  ya la claridá fizuse ver nel esterior. Xentes que baxaban, xentes que tornaban. Toos dábanse calor conas manos ya un l' esnalu fumeante salía de las súas boucas...reflexu de las baxas temperaturas qu' habia nel llugar.

Taba mirandu al esterior cuandu una manu tocóume l' hombru. ¡Yera 'l güelu! ¡ El güelin más guapu del mundiu!, altu, delgáu, de gueyos prietos ya un allumador color plateáu del sou pelu. Estendieu la súa manu ya ufiertóume una mostada de castañas asadas...

Fixóu la sua güeyada nel cielu y axitóu la sua tiesta d'un llau a outru. Sabia lu que diba decire, pola sua espresión, el tiempu vindeiru nun diba a ser perbonu.

-¡ Que ñevada va cayere!-.

Taba xura de que diba a ñevar, purque elli enxamás equivocábasse na predición del tiempu. Prestábame la ñeve, sentir el llimpiu paisax qu' oservaba dende la ventana tolos annos.

Yá yera de nueche, la lluz de la lluna rellumaba ya' l xélidu friyu convidabanos a reuninos al arrodiu de la mesa recibiendou la calor que desprendía la cocina de  carbón. Céu el güelu quedóuse dormíu sobru la mesa cona tiesta ente los brazos. Sólu fuenon unos minutos.

-Bonu, ya tá- dixu- ¡Toos pa la cama! ¿Ou... ye que yá nun vos alcordais de que mañá ye Nuechebona? - Dormime pensandu nel dia siguiente.

Un olor a cremosos frixuelos espertóume. Yera la güela que taba faciendu la súas delicias na cocina.

Llevantéime ya fúi corriendu pa eilla, sentéime na mesa ya entamé a desayunar. Tola familia güeyábame ríanse ente eillos ya falaban en voz baxa. Nún momentu penséi que guardaban dalgún misteriu ya entrugé-ys por qué esi comportamiento tan céu pola mañá.

El güelu sonrióu, besóume nel carriellu ya rodeóume 'l gargüeyu  cuna bufanda. Fou entos cuandu pescancié tou.. Di un glayíu de gayola purque sabía que ñevara. abriguéime bien, punxime las botas de goma y salí al patiu a xugare cona ñeve.

Los falampos de ñeve deteníanse nel mieu pelu ya resbalaban pola mía cara. Agachéime ya coyí una piqueña bola, notéi comu la sua suave testura derretíase a medida que las mías manos acariciábanla. Fou al mieu cuartu, abri 'l pesáu baúl situau tras la puerta y tomei 'l gorru  más guapu. Paséi pola cocina, abrí la fresquera y ensin que naide viérame coyui la mayor zahoria qu 'había. Fui al salón y na cesta de costura de la mía güela alcontréi tres grandes botones, dous azules en forma de xirasol y ún encarnau más obaláu. Salí de nueu al patiu, pol mieu sangre recorrían ganes de faer un muñecu brancu, un muñecu de ñeve.  Coloquéi 'l gorru sobru elli, los dous botones azules ficienun de güeyos, l' encarnau presumía de ser bouca, la zahoria de ñariz  ya finalmente quitéime la colorida bufanda y coloqueisela tamién al muñecu. Fou una tarde fría ya tresparente, peru perdivertia.

Esa nueche yera Nuechebona. Comu ca añu tola familia reunimosnos nel salón xuntu al pesebre que ficimos la mía familia ya you. Pecía un belén braeiru. Las figuras yeran de barru, mercóulas el pái del mieu güelu nún mercau d' artículos antiguos que se celebraba a menudo na plaza 'l pueblu. Tán yá un poucu rasgasdas y cuasi nun distínguese 'l sou color.

En tá yera céu cuandu sintienunse axitáos lladrios. Yera León, un xitu pastor xermán de color ocre y manchas brancas. Anque yera vieyu, comportábase comu un bon guardián. Al arrodiu 'l sou gagüeyu tenìa unas carracas que-y servían pa guardase de los ñascos los llobos. Estrañounos muncho sentilu lladrar d' esi xeitu y a esas horas porque yera un xitu tranquilu asgaya.

Ensín percatanos entá de lu que taba a asocedere fuora, sonanun unos golpes na puerta. Dalguien chamaba. ¿ De quien podíase tratar si yera Nuechebona y cuasi la hora d' entamare a cenar? El mieu güelu abriou la puerta yo taba escondía tres las suas piernas. Asomèi la tiesta ya ví a un home d' unos cincuenta ou sesenta y tantos annos suciu y tiritandu de friyu. Nun sabíamos quien yera. El mieu güelu mandóu-y pasar.  Coyieu-y la gabardina, sacudióula pa quita-y los falampos de ñeve que taban néilla y colgóula nel percheru. L' home dixunos que necesitaba ayuda, nun tenia a ú dire, y nin siquiera la sua vieya gabardina calmába-y el friyu caleyeru. El mieu güelu yera un bon home, sentóulu nel sofa ya fizu-y una taza de lleche caliente. Esntrugábamos el sou nome y díxunos que  se chamba Xaime. Tenía un aspeutu horrible, la cara y las manos colloradas pol friyu qu`hacia na cai y la ropa sucia y chena d' harapientos. Pensamos que debería duchase y quedase a cenar con nos es nueche, al fin ya cabu, el gochu qu' había matau 'l güelu pa cenar yera mui grande y sería suficiente pa comer prestóusamente toos.
Yera la hora de cenar, sentámonos toos na mesa 'l salón. L´olor de la carne asá y el bacalláu recién fechu facíame la boca agua. Cantamos villancicos mientras tola madrugada y el nuesu collacu Xaime contounos historias perdivertias. Comimos munchas pastas ya turrón ya pasámosnoslu perbien toos xuntos.

Al die siguiente yera Nadal, peru nun nos acostumbrábamos a tener regalos esi dia, pues la tradición siempres fuenun  los Reis Magos. Xaime despidíouse de nos, dióunos las gracias por tóu y  regalounos un xelin de la suerte que llevaba consieu a toas partes.
 

Acercábase' l día d' Anno Nueu , despedíamos con gayola 1983, comu en Nuechebona, cenamos nel salón toos xuntos. Toos menos el nueso collaciu Xaime, que xuramente foura a cenar a cá d' outros vecinos del pueblu. Teníamos puesta la televisión en brancu y prietu pa tomanos las uvas conas campanadas. Diban sere  las dolce, prestábame sentir esa sensación de ñervios. Tola familia facía ruiu y miraba los reloxes. Entamaron a sonar los cuartos, llueu las campanadas y tres el cabeiru "din-don" toos aplaudimos y canciamos.

Entamábamos añu, tola familia taba gayoleira. Brindamos pa celebrar l' Añu Nueu  caberamente, esa nueche los mayores fuenun a baillar pa la taberna. You fou pa la cama, pensandu en que céu llegaría 'l dia de Reis, el día más guapu de Nadal.

Una tres outra desfilaban las carrozas. Los tres Reis Magos tirabán-nos carambelos y serpentinas. La tarde taba friya peru tolos neños corríamos tres eillos pa que nos saludaran cona manu.

Oyiánse los llamentos d' una nina. Paréi, miréi p' hacia tres y vila nos brazos de Baltasar. Aturdíame pensar por qué choraba, podía aprovechar y pedi-y al rei magu el regalu que-y prestara, la verdá nun pescanciaba. You segui' l mieu camín. Corri  fata qu' algamei de nueu las carrozas.

A las ochu la tarde daban roscón de reis con chocolate. Nel interior del dulce había pequenos regalos y los mayores y nenos desfrutaban xintandu 'l ricu roscón.

Pola nueche tola familia collocamos las chancletas nel pasiellu, deixamos dalgu de lleche y polvorones pa los Reis y fuímonos a a dormir. You taba atacada de los ñervios y la nueche fizuseme llargisima.

A la mañana siguiente llevantéime rapidu, asoméime pola puerta de la mía habitación ya 'l fondu del pasiellu vi enormes regalos. La lleche y los polvorones esapaecienon, asina que penséi que los Reis lleganon mui fatigaos d'Oriente. Taba cona gayola y fui a chamar a tola familia. Sentámosnos nel pasiellu ya entamamos a abrire los regalos: el mieu pai sorprendiósuse al ver un guapu cuadru de madera tallau, la mía mai recibioú un lluxosu bolsu de llinu brancu. A la güela reagalanun-y un gorru ya unos guantes color turquesa, al güelu un cuentu de Nadal y un pipa de fumare. El mieu regalu yera 'l más granade. Abrilu y ente virutas recibí una caxa gris y rectangular cubierta d' una chapa plaetada na cuala superdicie apaecía grabau 'l nome del mieu güelu:

Finabanse las fechas nadaliegas, las hestorias qu 'habiamos viviu n' aquelli mes de Avientu, un mes friyu y cristalén. Un Nadal brancu....

Güei, un añu dempués y cona caxina gris nas mías manos, asómume pola ventana y el bafu de los cristales tórgame vere la escuridá del cielu ivernal, solu veu'l reflexu de viandantes refuxiaos nas suas gabadas ya 'l clic-clac de las suas madreñes. Esnalei, pasu la manu pol cristal en forma d' abanicu y la lluz fácese visible nel esterior. Mirou al cielu y veyu cayer grandes falampos de ñeve. Duas llágrimas acarician los mieus carriellos y sollozandu solu aciertu a dicire, yes tu güelu, yes tu....

Angeles Varela Vidal 1º Premio al mejor trabajo en leonés

                                                       

PALABRERU LLEONÉS